ENTREVISTA A SANTI JOVE PAPIOL, Revista "TRENA I PEU" de l'ARBOÇ

Santi Jové Papiol, disposat a fer la volta al món amb una bicicleta el·líptica

Els fabricants californians de la bicicleta el·líptica, una mena d'híbrid entre la bicicleta convencional i les planxes el•líptiques de qualsevol gimnàs pensades per cuidar les articulacions amb moviments de baix impacte, estan estudiant la insòlita proposta que els ha fet arribar el Santi Jové de ca la Tomasa.

Des que es va comprar, ara fa un any, la bicicleta el·líptica amb plataformes que fan de pedals imitant l'acció de córrer o de l'esquí de fons, aquest pastisser arbocenc de 56 anys ja ha recorregut més de 16.000 quilòmetres, amb una mitjana de 70 quilòmetres diaris.

Ciclista consumat, va arraconar la bici de pedals per adoptar la bicicleta el·líptica en veure que això li proporcionava un exercici integral que suposa un 50% més de treball muscular respecte a la bici convencional. Ara, un cop fet aquest rodatge previ, el nostre “Forrest Gump” particular ja se sent preparat per emprendre una aventura d'abast planetari.

El nostre home ja ha començat a moure els fils per veure si sona la flauta i, per fi, pot emprendre l'esperat periple intercontinental gràcies al suport logístic de l'empresa que fabrica aquest curiós vehicle.

Tant ell com la seva companya actual, la Marta, que li faria companyia a tall d'assistent en aquesta travessia, esperen que la seva iniciativa es valori com una eina de promoció de l'invent en l'àmbit mundial (només fa dos anys que existeix) i tots dos estan engrescats amb l'intent d'assolir una gesta que, d'entrada, sembla tan descabdellada com quimèrica.

De moment, però, el Santi ja té un primer peix al cove: la marca que comercialitza la bicicleta el·líptica l'ha convidat a participar en la Copa del Món de l'especialitat, que tindrà lloc a Califòrnia el proper mes de setembre.

"Acabaré essent un indigent"

Amb el pas dels anys, el Santi ha esdevingut un personatge cada cop més pintoresc. El seu estil de vida ja és xocant tot ell perquè de forma progressiva s'ha anat allunyant dels cànons convencionals.

L'aspecte desmarxat que tots li coneixem fa joc amb el tarannà pacífic, però certament excèntric, de la seva manera de ser. Darrere d'una barba ermitana que manté des de temps immemorials, i que tant ens pot evocar un asceta com un rodamón, el Santi Jové es declara disposat a ser l'amo del seu temps, peti qui peti.

Després d'un viatge al Nepal, el qual va marcar un punt d'inflexió en la seva filosofia de vida en veure el poc que necessitava aquella gent per viure el dia a dia, ha optat per aplicar a la seva existència aquella forma de vida incrustada dins un entorn hinduista i, tal com ell mateix afirma, "abraçar la llibertat que s'obté renunciant a les exigències de la societat de consum".

Impartint classe a l'Escola de Turisme Baix Penedès

Tant és així que, fent un pas encara més agosarat en aquesta línia d'austeritat, no fa gaire que ha cedit el lloc de treball que tenia com a mestre pastisser a l'Escola de Turisme Baix Penedès a gent nouvinguda, i actualment es limita a donar-los assessorament un cop a la setmana de forma totalment desinteressada. Està satisfet perquè la feina que ell ha repudiat ara dóna ocupació a cinc o sis nouvinguts que no tenen la preparació seva però si molt de temps per dedicar- s'hi.

"No tinc vocació d'indigent, però al final acabaré essent-ho perquè intento prescindir al màxim de tot allò que es compra amb diner, i això vol dir marginar-te de l'ordre establert". Després de la bicicleta el·líptica, aquesta és la segona sorpresa.

"La Marta és la meva ONG"

Avui dia el Santi es considera l'home més afortunat del món per haver trobat finalment una companya de fatigues que li fa costat: la Marta. "Després d'haver adreçat una pila de cartes a Déu, ironitza, perquè m'enviés una dona del país, una pura sang, l'Home m'ha fet cas del tot perquè ella és filla de pescadors i segueix vivint al barri de Baix a Mar de la Torre. A més, la Marta m'entén i comparteix les meves inquietuds, que ja té mèrit.

No és una loteria, això?". Que són l'un per l'altre es fa més que evident en cada moment de la conversa. I que la singular compenetració que mantenen és especial, també. "No necessitem treballar com a desesperats per pagar-nos coses supèrflues i del tot innecessàries com fa la majoria de la gent. Viure és molt barat si passes de guarniments i vanitats".

En Santi, la Marta i la Harley

El Santi amb la Elliptigo i la Harley

Tant és així que cada dia ell agafa la bicicleta el·líptica i se'n va a Torredembarra "a festejar a l'antiga amb la meva xicota, ja ho pots posar així mateix". I quan no, agafa les seves dues gosses, Pinxa i Sucre, i les treu a fer un vol deslligades per la via pública, la qual cosa li ha costat diverses sancions que no pensa pagar; a més, segueix decidit a no fermar les bestioles, de les quals assegura que són d'allò més inofensiu. "Tot ho tinc posat a nom del meu fill; per tant, només sóc amo de la meva persona i prou. A un insolvent no li poden embargar res...". L'únic hàbit que encara conserva de la seva època de motorista recalcitrant és alguna passejada amb la Harley Davidson de 300 kg procedent de la policia dels Estats Units d'Amèrica. Parlem d'una mena de sofà amb rodes sobre la qual la mateixa Marta, quan hi va de paquet, s'hi ha arribat a adormir.

"Fes-te pastisser, fill. Mal que mal, sempre lleparàs alguna cosa"

Abans d'optar per aquesta forma de vida, el Santi havia acumulat un llarg currículum com a pastisser. Després de fer l'aprenentatge a Cal Freixas, "no pas per vocació sinó perquè la meva mare, dona realista i de gran sentit pràctic, em va dir que fent aquesta feina almenys de gana forta no en passaria", el Santi va passar a l'obrador de Cal Vidiella del Vendrell, després a Ca l'Andreu de Calafell, més endavant a Ca l'Abraham de Vilanova i la Geltrú fins a recalar a Barcelona, on va treballar a tres pastisseries de renom: Escrivà, Sacha i Baixes. "La globalització fa que ara mateix no hi hagi estils específics de fer pastisseria segons el lloc on ets. El que sí que està clar és que, vagis on vagis, la xocolata és l'ingredient estrella perquè té un 75% de presència en la producció pastissera. Cada cop més, la fruita seca va guanyant terreny, això sí, però, pel que fa a pastisseria, les sofisticacions derivades del fenomen Ferran Adrià han estat sobredimensionades per l'entorn mediàtic que li ha seguit el joc. I això ho sap qualsevol professional del ram".

El Santi va ser professor a l'Escola del Gremi de Pastissers de Barcelona, i posteriorment va treballar per la multinacional Beringuer. Tot aquest periple li ha fet que visqués durant 22 anys a Barcelona coincidint amb l'època que durà el seu matrimoni. Pare d'un noi de 32 anys que s'està preparant per ser inspector de Treball i d'una noia de 30 que és llevadora a Girona, assegura que ells estan encantats amb el gir que el seu pare ha decidit donar a la seva vida d'uns anys ençà.

"Dolç i Salat" fou l'única aventura empresarial que va assolir en solitari i que, com ell reconeix, va ser una experiència desastrosa que va acabar com el rosari de l'aurora abans d'anar a l'Escola de Turisme del Baix Penedès.

"Menús de 50 euros a un cost de 15"

"Tasta Escola Restaurant" (Av. Palfuriana, 104 Coma-ruga. Reserves al telèfon 977 68 29 38) és un projecte subvencionat oficialment per la seva condició de teràpia ocupacional adreçada als discapacitats. S'inscriu dins l'Escola de Turisme del Baix Penedès, de la Fundació Santa Teresa, que promou la inserció laboral de persones amb discapacitat sensorial o psíquica. "Tasta Escola Restaurant" és molt més que un restaurant, ja que allí la solidaritat i la in-novació es posen al servei de les persones que hi fan l'aprenentatge i dels comensals que vulguin fer ús d'aquest servei (Per cert, heu tastat la mousse de farigola que els ha ensenyat a fer el Santi?).

Cada dimecres a la tarda, el nostre personatge, ex-professor i ara voluntari d'aquest projecte, anima qualsevol persona a entaular-se en aquest restaurant de la Fundació Santa Teresa del Vendrell. El Santi assegura que per un preu que va dels 15 als 18 euros hom pot fer un dinar esplèndid, un àpat que per la qualitat de la seva oferta gastronòmica, i perquè allí no hi ha cap afany de lucre i, a més, enlloc es podria trobar per menys de 50 euros.

El restaurant només fa dinars i funciona de dimarts a divendres exclusivament amb reserva prèvia. Els dilluns es dediquen a netejar les instal·lacions, per la qual cosa no hi ha servei de menjador . Dit això, l'esperit lliure d'aquest maratonià de la bicicleta el·líptica segueix recorrent els vorals de la N-340 com a preludi de la desitjada volta al món. Pocs són els automobilistes que no l'observen divertits, encuriosits o simplement interrogant-se interiorment "on dimonis deu anar aquest bon home?".

Reportatge efectuat per Rosa M. Montaña Jordà, dins de la columna “Parlem amb”, de la revista Trena i Peu – Març-Abril 2012, (Revista informativa bimestral de l’Arboç (Baix Penedès), nº 56. Les fotos son d’en Paco Nogueira.